La presència humana a l'indret d'Orís en temps prehistòrics està constatada pels habitacles troglodites de les balmes de Serinyà , situades a les vires encinglerades de la solana de Sant Salvador de Bellver . De temps més immediats a la Reconquesta, en el segle IX, la contrada ha estat poblada per nombroses famílies que tenien el seu habitacle a les altes comes del terme. Molts dels noms de les masies actuals figuraven ja en els documents de l'època.

Una quinzena de documents del fons històric més antic del comtat d'Ausona donen fe de l'existència i estructura del terme del castell d'Orís, entre els anys 914 i l'any 1000. Dintre del terme del castro Urisi o Urisitano s'hi esmenten els llocs de Bajalou (Balalace el 941), la villa de Vignolas o Vinyoles , amb la seva església de Sant Esteve (941 i 957), el lloc d'Angulo o Conangla , prop del Ter, que era propi del comte Sunyer (941), la villa Sirigano o Serinyà (952), la villa Ordege o Ordeig , on es formarà la primitiva parròquia de Sant Miquel d'Ordeig (975) i altres indrets que indiquen que el terme es trobava ben poblat durant el s.X, amb propietats i noms que han perdurat més de mil anys.

La típica silueta del castell és un dels elements més genuïns d'aquest racó de la Plana. El castell i l'església, malmès l'un i renovada l'altra, evoquen la primitiva organització feudal del comtat d'Ausona.

Hi ha un fet que uneix tots els nuclis del municipi d'Orís, i n'és l'activitat agrícola ramadera que es desenvolupa arreu del municipi, essent el mitjà de vida de la majoria dels orisencs, podríem dir doncs, que Orís és un poble pagès amb terres fèrtils molt apropiades pel conreu de la patata del bufet .

Malgrat haver-se perdut gairebé la seva producció, Orís vol recuperar aquest producte i no estalviarà esforços perquè la patata del bufet sigui una retrobada per a la gent que ja la coneixia i un descobriment per als qui no l'havien degustat mai.